Aimeric de Peguilhan

N’Aimerics de Peguillan si fo de Tolosa, fils d’un borges qu’era mercadiers, que tenia draps a vendre. Apres cansos e sirventes, mas molt mal cantava. Et enamoret se d’una borgesa, soa visina. Et aquella amors li mostret trobar. Et fetz de leis maintas bonas cansos. E mesclet se ab lui lo marritz de la domna e fetz li desonor. E N’Aimerics si s’en venget, qu’el lo feri d’una espaza per la testa. Per que.l covenc ad issir de Tollosa e faidir. Et anet s’en en Cataloigna. E.N Guillems de Berguedam si l’acuilli; et enansset lui en son trobar, en la premiera canson qu’el avia faita. Et fetz lo joglar, qu’el li det son pallafre e sos vestirs. E presentet lo al rei Anfos de Castella, que.l crec d’arnes e d’onor. Et estet en aquellas encontradas lonc temps. Puois s’en venc en Lombardia, on tuich li bon ome li feron gran honor. Et en Lombardia definet.

Aimeric de de Peguilhan fue de Tolosa, hijo de un burgués, que era mercader y tenía paños para vender. Aprendió canciones y sirventeses, pero cantaba my mal. Y se enamoró de una burguesa, vecina suya. Y aquel amor le enseñó a trovar. E hizo sobre ella muchas buenas canciones: Y se peleó con él el marido de la dama y le hizo deshonor. Y Aimeric se vengó, pues lo hirió con una espada en la cabeza. Por lo que tuvo que salir de Tolosa y desterrarse. Y se fue a Cataluña. Y Guillem de Berguedà lo acogió, y prosperó en él en su trovar, en la primera canción que había hecho. Y lo hizo juglar, y le dió su palafrén y sus vestidos. Y lo presentó al rey Alfonso de Castilla, quien lo acreció en arnés y en honor. Y estuvo en aquellas comarcas largo tiempo. Luego se fue a Lombardía, dodne todos los hombres buenos le hicieron gran honor. Y en Lombardía murió.

De Berguedan, d'estas doas razos al vostre sen chausetz en la meillor, q'ieu mantenrai tant ben la sordejor q'ie.us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar: si volriatz mais desamatz amar, desamar e que fossetz amatz. Chausetz viatz celia que mais vos platz.	De Berguedá, al vostre criteri escolliu la millor d'aquestes dues opcions, que jo mantindré tan bé la pitjor que us penso vèncer, si hom em vol jutjar rectament: si us estimaríeu més amar desamat, o desamar i que fóssiu amat. Escolliu aviat aquella que més us plau.
N'Aimeric, doncs auria sen de tos si eu lo miellis non chausia d'amor. Totz temps vuoill mais qe.m teignan per seignor e que desam e c'om mi teigna car; car en amor non vengui per musar ni anc no fui d'aqels desfasendatz: qe.1 gazaing vuoill de dompnas e de datz.	N'Aimeric, tindria, doncs, seny de minyó si no escollia el que és millor en amor. Sempre m'estimo més que em tinguin per senyor, i que desami i que hom em tingui afecte; perquè a l'amor no vaig venir per perdre el temps ni mai no he estat d'aquells desenfeinats: vull el guany en dames i en daus.
De Berguedan, nuils hom desamoros al mieu semblan non a gaug ni honor; c'aissi cum sens val mais sobre follor, val mais qui serv e.n fai miells ad honrar c'aicel qe vol penre e non donar. Per q'ieu vuoill mais esser paubres honratz c'avols manens e desenamoratz.	De Berguedá, al meu parer cap home desamorós no té goig ni honor; i així com el seny val més que la follia, més val i es fa més honorar el qui serveix que no pas aquell que vol prendre i no donar. Per què m'estimo més ésser pobre honrat que vil poderós i desenamorat.
N'Aimeric, tot enaissi o faitz vos cum fetz Rainautz qand ac del fruich sabor: que s'en laisset non per autra temor mas car non poc sus el cereis montar, e blasme.1 fruich car aver ni manjar no.n poc; e vos etz ab lui acordatz, c'aisso que non podetz aver blasmatz.	N'Aimeric, vós feu el mateix que féu Renard quan tingué apetència del fruit, que se n'abstingué no per altra temença sinó perquè no pogué enfilar-se dalt del cirerer, i blasmà el fruit perquè no el pogué haver ni menjar; i vós us heu posat d'acord amb ell, que blasmeu allò que no podeu haver.
De Berguedan, car vos etz malgignos cuidatz qe.z eu sia d'aital color. Non sui, q'en luoc de gauch pren la dolor; mas bos respieitz m'ajud'a sofertar, per qu'eu vuoill mais ses consegre enchaussar que conseguir so don non fos pagatz, car mil d'autres val us bens desiratz.	De Berguedá, com que sou tan maliciós us creieu que jo sigui de la mateixa color. No ho sóc si en lloc de goig prenc el dolor; però bona esperança m'ajuda a suportar, perquè m'estimo més encalçar sense aconseguir que no pas aconseguir allò que no em satisfaria, car un bé desitjat val tant com mil altres.
N'Aimeric, mainz de gaillartz e de pros n'ai vistz faillir tot per aital error. Q'el cors de N'Ot del caval milsoudor en fo vencutz car no.l laisset brochar, que si de prim l'agues faich enanssar, cel qe.l venqet fora per el sobratz: per c'om deu far, quan pot, sas volontatz.	N'Aimeric, per tal error n'he vist fallar molts de gallards i de nobles. Que en la cursa del cavall valuosíssim de N'Ot [aquest] hi fou vençut perquè no el deixà galopar, que si d'antuvi l'hagués fet avançar, el qui el vencé hauria estat sobrepassat per ell: per tant, hom deu fer, quan pot, la seva voluntat.
De Berguedan, cella q'ieu teing plus car vuoill mil aitans mais amar desamatz c'ab autra far totas mas volontatz.	De Berguedá, m'estimo mil vegades més amar desamat aquella que més aprecio que fer tota la meva voluntat amb una altra.
Bar N'Aimeric, ja no.us cuidetz gabar: que s'amassetz aissi cum vos vanatz, no.us foratz tant de Tolosa loignatz.	Baró N'Aimeric, ara no us proposeu fanfarronejar, perquè si améssiu així com us envaniu, no us hauríeu allunyat tant de Tolosa.

En aquelh temps que.l reys mori N’Amfos, e dos belhs filhs qu’era plazens e bos, e.l reys Peire de cui fon Araguos, e.N Dieguos qu’era savis e pros, e.l marques d’est e.l valens Salados, ladonc cugei que fos mortz Pretz e Dos, si qu’ieu fui pres de laissar mas chansos; mas ar los vey restauratz ambedos.	En aquel tiempo en que murió el rey don Alfonso, y su bien hijo, que era agradable y bueno, y el rey Pedro de quien fue Aragón, y don Diego, que era sabio y noble, y el marqués de Este y el valiente Saladós, entonces creí que habían muerto Mérito y Liberalidad y estuve a punto de dejar mis canciones; pero ahora los veo a los dos restaurados.
Pretz es estortz, qu’era guastz e malmes, e Dons gueritz del mal qu’avia pres, q’un bon metge nos a Dieus sai trames deves Salern, savi e ben apres, que conoys totz los mals e totz los bes e mezina quascun segon que s’es; et anc loguier no.n demandet ni ques, anz los logua, tant es francs e cortes.	Mérito, que estaba quebrantado y maltrecho, está a salvo, y Liberalidad, curada del mal que había contraído, pues Dios no sha enviado aquí a un buen médico desde Salerno, sabio e instruido, que conoce todos los males y todos los bienes y medica a cada cuál según le conviene; y jamás pidió ni exigió retirbución, pues él los retribuye, tan liberal y cortés és.