A partir de la primera adolescència, i a vegades abans, la primera ocupació era el treball. En una societat on la immensa majoria vivia de manera modesta i humil, i sense això que hui diem seguretat social, sols el treball podia alliberar de la misèria i de les seues conseqüències. Ara bé: tot i que és cert que la seua vida era bastant més monòtona que la nostra, açò no vol dir que els nostres avantpassats tingueren una existència trista i avorrida. No res d'això! L'alegria i l'esbargiment són connaturals a la condició humana i, d'humanitat, els nostres pares no en tenien menys que nosaltres; en tenien prou més. La gent raonava molt; la ràdio i televisió eren suplides avantatjosament pels acudits, les ocurrències, la dita agradable, amb la gràcia, suavitat i tendresa de cadascú dels presents. Una de les conseqüències positives d'est fet és que hi havia una major riquesa expressiva pròpia, personal. De la comunicació de cada dia provenen tantes i tantes expressions i frases fetes, moltes de les quals, en ser fruit d'un ambient desaparegut, hui no sempre resulten intel.ligibles.
 
 
ASPECTES DE LA VIDA QUOTIDIANA

UN DIA QUALSEVOL

Quefers dels hòmens

    L'horari de treball per als hòmens era de sol a sol, que suposava, a l'estiu, alçar-se en hora molt matinera, desdejunar i anar al tall de la faena. De vesprada, en fer-se de nit, a casa. Els diumenges, si hi havia algun quefer urgent, s'anava a missa primera (quatre i mitja del matí a l'estiu). Si no hi havia quefers, es descansava un poc més, fins a missa d'onze. Després, al Casino, a la tasca o bé a casa, a conviure amb la família.

Quefers de les dones

    La tia Carme Sanchis Espinós (centenària) descriu les faenes de casa d'aquell temps, de la següent manera: «llavar i rentar molt la roba a mà; a les tres de la matinada, pastar la farina, amb rent de casa, per a tindre el pa matinet, ben prompte; fregar, escurar i planxar molt -en planxes que es calfaven a la brasa: les d'electricitat són molt recents-, apedaçar i cosir nit i dia, cuidar dels fills xicotets, cuinar, fer botifarres i embotits, conserva, melmelades; el menjar als animalets -porcs, gallines, conills...». Els diumenges caldria afegir-hi la missa primera i a la vesprada una estoneta d'esbargiment, fent la partideta de baralla amb les veïnes.
 
 
PRENDRE LA FRESCA
 
    En l'estiu se solia eixir a sopar a la porta de casa en una tauleta, i a prendre la fresca, xarrar amb els veïns, contar les coses del poble... De no ser nits molt bascoses, no s'hi quedaven massa estona; prompte «a dormir, que demà hi ha que treballar», deia l'ama de la casa, i afegia l'home: «bona nit cresol, que la llum s'apaga»; i se n'anaven tots a dormir. Els dissabtes la tertúlia s'allargava un poc més.
 
EL PASSEIG DE MODA
 
    Abans d'empedrar la carretera de Madrid (el camí Nou) al seu pas pel poble, l'estació era el lloc habitual d'anar a passejar-se, esperant l'arribada d'algun tren. Posteriorment, en arreglar el camí Nou de pedra prismàtica allisada ("adoquines"), la gent canvià de lloc i el passeig es feia a la carretera, però no s'anava més allà de la revolta de l'Ermita. Si el terreny estava bé, que no hi havia ni fang ni pols, també passejaven pel camí de l'Ermita i del Calvari.
 
 
LES ENRAMADES
 
    En les nits dels dissabtes de maig, el fadrí que volia festejar amb una xica, escampava una enramada feta de murta i de flors (roses, lliris...) davant del portal de la casa d'ella. A la tasca solien ajudar-lo els amics. Els que tenien més posibilitats econòmiques hi afegien peladilles (hi hagué qui, per enamorar la seua dama, li la feu voltant tota la porta de casa). Al pom de la porta penjava un ram de clavells rojos; si la fadrina el despenjava, açò significava que el xic era acceptat. Les mares solien aguantar la murta i flors a la porta de casa tot el temps que podien, fins a la vesprada.

    Però, l'enramada no era sempre d'aquells elements vegetals delicats i bucòlics. També, en algun cas, s'utilitzava per expressar el seu despit de pretendent rebutjat, embrutant la porta de la xica amb fem, almangra, oli, fang, bonyigos, excrements i tot el que es trobara de semblant. No cal dir que, quan açò ocorria, les mares s'afanyaven a netejar-la abans de la missa de l'alba.
 
    En estes coses, com en tantes altres, hi havia una certa rivalitat entre els fadrins de Quart i els de Manises. A vegades anaven els quarters d'amagat a desfer les enramades de les maniseres. Si el grup era descobert fent la destrossa, s'organitzava un bon cacau entre els jóvens dels dos pobles.
 
 
LA PELADA DE LA PANOLLA
 
    Després de collir la dacsa, la portaven en carros, sense pelar, i la posaven amuntegada al centre de la casa o al corral. A la nit es reunien els veïns per a sopar i pelar les panolles. Hi deixaven dos fulles per poder-ne formar els manolls i penjar-los de les bigues del sostre perquè se secaren i aromatitzaren la casa amb la seua olor característica.

    Estant en esta tasca es contaven els contes i els xafardeigs del poble: a més de la dacsa pelaven el veïnat. Però el principal alicient de la jovenalla consistia a trobar una panolla roja: l'afortunat o l'afortunada tenia el privilegi de poder besar la persona que volguera de les reunides. No cal dir el guirigall que s'armava.

    L'ama de la casa convidava a carabassa, llavors de carabassa saladetes i «mitja barcella de cacau», tot torrat.
 
EL TIR DE COLOM
 
    A Quart hi havia unes vint-i-cinc bones escopetes. Els deien l'esquadra de luxe. Els amants d'est esport feien concursos que es realitzaven als terrers de la Cautiva. També solien anar de cacera tots els anys per la zona de Sarrió. Però, per si de cas la seua destresa fallava, s'enduien gallines, conills i tot allò que poguera completar l'abast de la cuina.
 
JOC DE BARALLA
 
    Era el recurs més freqüent per a distraure's. Els hòmens solien anar a jugar a la taverna, al Casino... Les dones, els diumenges de vesprada, es reunien amb les amigues a la porta de casa, o en la fresca del corral, i assegudes al voltant d'una tauleta baixeta passaven hores i hores barallant i fent barrets. A vegades hi havia cèntims a la taula, però normalment eren garrofins, grans de dacsa, pedretes o qualsevol altra cosa semblant.

    La familiaritat amb la baralla creà una nomenclatura particular per a referir-se a les distintes cartes, així com algunes dites populars. Vegem-ne algunes:
 

L'as d'oros = el rovellet.  «A qui li ixca el rovellet,  és que té el cul cagaet».	El sis.  «Quan passe la vaca,  empoma el pastís».	El dos = els ullots.
El set.  «Set seràs,  cadeneta "arrastraràs",  bon presidi et mamaràs».	La sota.   «Sota sotaina,  tabal i dolçaina».	El cavall.   «Cavall amunt,  cavall avall,  cau en l'auia  i no es fa mal».
El rei.  «Rei vestit de budell,  la calça alçà  i el "sombrero" vell».	Vint-i-nou.   (Al contar vint-i-nou, s'afegia):  «...vint-i-nou,  trenta i l'ou».

 
 

 
EL MÓN DELS XIQUETS
 

    Sabut és que al ser humà li agrada jugar. Des del xiquet que s'entreté amb el pit de la mare, fins al vellet que baralla en un racó del casino, a tots agrada jugar. Anem a vore els entreteniments de la jovenalla.

    En alguns jocs dels xiquets -cançons, romanços i diàlegs dels jocs- es percep una barreja de valencià i castellà. És possible que tal distorsió procedira, a més de les pressions de l'estament oficial, dels col.legis privats i públics. Mon pare deia que en escola tenien prohibit de parlar valencià.

    En aquell temps el carrer era un mitjà molt important per a l'educació i la iniciació social del xiquet. No oferia perill de cap tipus a les criatures i, des de ben menuts, si l'oratge ho permetia, jugaven a la porta de casa o en el seu carrer. Tan sols algun castic els podia tancar les portes. Cada època de l'any tenia el seu joc corresponent, i els xiquets s'hi lliuraven en cos i ànima.

    En els jocs, el més majorot era el qui dirigia, ja fóra com a mare, com a capità de l'equip o d'altres formes. En alguns, prèviament s'havia de determinar un jugador, o un grup de jugadors que havien de pagar. En molts casos els xiquets, per a traure a pagar, realitzaven un repiny. Si el majorot era xic, usava el munta i cap; si era xica, preferia el pis-pissiganya o el peu petitó.

Heus-ne ací algun:

Una, dole, tele, catole, quile, quileta;
estaba la reina sentada en su silleta.
Vino Gil, apagó el candil; candil,candilón,
cuéntalas bién que las veinte son.

Al peu petitó

    Pel llenguatge, correspon a xiquets menuts. Posats en rotgle, un anava assenyalant els altres mentres deia:

Peu petitó
de Maria la Cotó,
la comare Malaena
fica el peu en la caena.
Tris, tras,
amaga eixe cabàs. (A qui marcava, n'eixia fora)
Confitets rogets,
confitets negrets,
que s'amague eixe peuet. (Un altre fora)
I una altra volta a començar de nou. Així seguien cantant fins que quedaven els jugadors convenients.

Al pis-pissiganya

    Col.locats en rotgle, asseguts en terra i els peus junts pels dits, l'ama cantava el següent romanç tocant els peus als altres:
Pis-pissiganya,
oli de la canya,
xata merenguera,
agrana'm eixa casa.
Qui te l'ha agranà?
El fill del rei.
Vull que amagues eixe peu.
A qui li havia tocat el peu, quedava fora; i seguien.

A munta i cap

    En est cas eren dos jugadors que, col.locats a una certa distància, anaven aproximant-se de front i avançant alternativament un peu darrere l'altre, tocant la punta amb el taló, fins xafar el peu del contrari. Començava a elegir el qui, en avançar el seu peu, ja muntava sobre el de l'altre, però li cabia de través. Ser el primer a elegir equivalia a poder triar el millor jugador per al propi equip.

Al vint-i-un

    Es posaven tots en rotgle. El que feia de comptador començava a comptar movent la mà en l'aire. Quan algú deia prou seguia la numeració assenyalant ja els jugadors. Qui tenia el número convingut («el vint-i-u paga», solien dir) pagava i se n'eixia. Començava a comptar de bell nou fins que en pagaven la meitat.
 
 
CANTS DE BRESSOL

    Els cants de bressol i les cançons-jocs per als més xicotets suposen una verdadera riquesa dins la tradició oral del nostre poble. Tots en valencià -llengua dolça a l'orella dels xiquets-, podien ser monorítmics o melodiosos, amb la seua mímica o simplement recitats...
 

La meua xiqueta és l'ama  i sa mare no està ací  que se n'ha anat a València  a comprar-li un collar fi.  La meua xiqueta és l'ama  del carrer i del corral,  de la llimera i perera  i del taronger més gran.

(Marcant el ritme)  Non noo, xiquet,  ha caiguut un baquet, (i feia com si caiguera)  s'ha trencaat la cameta,  i ara estàa coixet. / i el bracet.  Non noo, xixet,  ha caigut un baquet,  s'ha trencat la punteta  del rabet.  Non noo, xiquet,  el xixet se n'ha anat  i el xiquet s'ha quedat.  Non noo, xiquet...

Mare, mareta,  esta nit he somniat,  que una nineta,  m'havies comprat. / em vares comprar.  La nina tenia  "bonicos" els ulls,  la cara molt fina  i els cabells molt rulls.  En una caireta,  jo l'engrunsava  i esta cançoneta  així li cantava:  «dorm-te, nineta, dorm-te;  dorm, si tens son.  Jo et cantaré, nineta,  non noo, non noo».

 
 
AL VOLTANT DE L'ANY
 
    Els majors agafaven els avantbraços del nen, feien que s'acariciaren les galtes amb les pròpies mans i li cantaven:

 
 

Mix, mixineta,  pas-paraspeta,  pa de la caixeta,  vi de la boteta,  mix, mix, mixineta...

Agafant la maneta del xiquet, li colpejaven el cap, dient-li:  -Bernat, Bernat,  pega't al cap.  -Senyor, senyor,  ja m'he pegat.  O també:  Bernat, Bernat,  pega't al cap,  en un coixí,  tot foradat.

Un altre: amb l'índex de la mà dreta pegant al palmell de l'esquerra, els cantaven rítmicament:  Tita pon un coco  que mañana pondrás otro,  tita pon, tita pon...  -Per a qui serà?  -Per al meu xiquet,  que se'l menjarà!

 
 

    Un entreniment que agradava als nens era que els majors s'amagaren en algún pilar o paret. En treien el cap i cridaven: «Tap per ací»; per altre racó: «tap per allà», i per altre: «tap per la plaça de l'escurà». Els xiquets miraven, buscant d'on venia la veu.
 
    La mare prenia el braç del nen i amb la mà oberta, com si tallara carn, anava assenyalant-li, des de les puntes dels dits cap amunt, dient: «Quan vages a comprar carn, no compres ni per aquí, ni per aquí, ni per aquí...», i en arribar dalt, fent-li cosquerelles a l'aixella: «per ací, per ací, per ací...!».
 

Cançons d'entreteniment:  Peret, Peret, si vas a l'hort,  porta figues, porta figues!  Peret, Peret si vas a l'hort,  porta figues i ambercocs!	Agafant-lo de les mans i tenint-lo entrecames l'agrunsaven al ritme d'esta lletra:  Serra, muntserra  anirem a la nostra terra,  agarrarem un peix ben gros  i el ficarem en l'arròs.	Acariciant la part dolguda del nen:  Cura i sana,  mala gana,  "rabo" de gat,  ja està curaaat!
Una cançoneta:  I quan el "globo"  per l'aire estava,  una xiqueta  aixina cantava:  «mare, mare, mare vinga,  mare, vinga i la vorà,  tota pleneta de "polvos"  per la cara i per lo nas».	I allargant la vocal final de l'hemistiqui:  Beee, beee...  Be, borreguet,  que la mare  no té llet;  la poqueta  que tenia,  se la mamà  el borruxeet.  Beeee...	Els dits de la mà      Prenent la mà oberta del nen anava agarrant-li els ditets, des del gros al gorrinet, dient:  Est és el pare.  Este la mare.  Este demana pa.  Este diu que no n'hi ha.  Este diu: (Rodant-li el gorrinet, de forma gorrinet coixet, suau, a dreta i esquerra)  en el calaixet està.  Gorrinet coixet...

 
JOCS DE MENUTS
 
    Quan el xiquet ja podia caminar, si era estiu -temps dels melons d'Alger- els pares o algun germà major agafaven un dels melons que no eren bons per a taula, li feien un forat per la part del peçó i en treien la polpa fins deixar-ne només la corfa. En la part externa, i amb la punta del ganivet, s'hi feia algun dibuix -generalment representant els astres- i es posava un ciri encés dins i uns cordells lligats a una canya per a portar-lo entre dos. A boqueta de nit es passejaven pel carrer i anaven cantant:

El sereno tiene un perro
que se llama Capitán,
i a las doce de la noche,
se ha comido todo el pan.
Sereno, las doce y media! (I canviaven de llengua)
Garrofes i herba.
Pa qui? Pa qui? Pa qui?
Pa'l meu rossí.
Que li agraden?
Sí, sí, sí;
no, no, no.
Cireretes a muntó
i a dormir a la presó.
El vicari s'ha perdut
en la font de la salut,
el pelat se l'ha encontrat
amagat en un forat.
Corre la plaça,
corre el mercat.
Tonyina de sorra,
abaejo salat, pa'l gat.
Sereno, las doce i media!
Garrofes i herba...

No és d'estranyar l'expressió en castellà Sereno, las doce y media! Les nits que per una raó o altra s'allargava l'estada a la fresca, els xiquets veien i sentien el sereno que anava pels carrers i cantava l'hora en castellà.

Per a pronunciar les vocals
 

A, ma mare me pegà,  E, jo no sé per què,  I, jo no estava allí,  O, jo no sé això,  U, tota la culpa la tens tu, tu...

Tiron, tirana, per el camí de Meliana.  Que és u ni dos? Si són trenta-dos.  A pesseta, trenta-dos pessetes.  Sis duros i dos pessetes.

Arre "burro", caga diners!  que ahir en cagares dos  i hui en cagaràs més.

Un romanç per aprendre els dies de la setmana:

Dilluns pels difunts,
dimarts pels penjats,
dimecres per les tecles,
dijous pels bous,
divendres pels alls tendres,
dissabte tot ho capte
i diumenge tot m'ho menge.

A digo dis, digo das...

    El xiquet reclinava el cap sobre els genolls d'un major assegut que li colpejava l'esquena dient-li:

Digo dis, digo das,
¿cuántos dedos hay detrás?
¿cuántos dirás?
¿Cuántos?

I sobre l'esquena posava els dits que li pareixia; si el nen no n'encertava el nombre, li deia:

    Si hubieras dicho X
hubieras adivinado
la sangre de mi caballo.
Digo dis, digo das,
¿cuántos dedos hay detrás?
¿cuántos dirás?
¿Cuántos?

I així fins a encertar-los.

A roda mola

Fent rotgle, agafats de les mans, rodaven cantant:
Roda la mola
de xinxirimbola,
troncho maduro,
que se caiga de culo. (I es deixaven caure de cul)

Un altre text:

Roda, roda sant Miquel,
tots els àngels van al cel,
carregats en un "baul",
que se gire... de cul. (N'anomenaven un)

    I així repetien fins a estar tots donant l'esquena. Llavors, pegant-se culades uns als altres, deien:
«A culaes, a culaes...».

A «mare, té foc?»

    Posats en rotgle, asseguts en cadires per a tots menys per a un, el qui pagava es quedava dret al mig del grup. Est, acostant-se a qualsevol altre, li deia:

-Mare, té foc?
-A l'altra casa n'hi ha un poc.

    Mentre durava el diàleg, els altres companys es canviaven de cadira; el qui pagava, amb lleugeresa, aprofitava els canvits per a seure en alguna d'elles. Qui es quedava sense cadira, pagava. I altra volta a escomençar.

A la cadireta de la reina

    Dos xiquets, entrellaçant-se les mans (agafant-se amb una mà el propi canell i amb l'altra el canell lliure de l'altre xiquet), formanven una cadireta. Un tercer xiquet hi seia i l'agrunsaven; quan estava més distret desfeien la cadira i queia en terra.

Al dimoni

    Del grup de xiquets, el que pagava feia de dimoni, i es colocava cara a la paret. La resta, un darrere de l'altre, agafats a la cintura del de davant, recorrien tot l'espai lliure, cantant:
¿Qué es ese ruïdo que pasa por aquí?,
de dia y de noche no deja dormir.
Ki kirikí, coc corococ,
la gallina està en el foc,
minja pa i ambercoc.
-Qui farà la nyenya?
-L'espardenya.
-Qui farà el foc?
-El borinot.
    Arribats en est punt, el primer xiquet encetava un diàleg amb l'últim:
-¡Mariquita de detrás!
-¿Qué manda, señor Cabàs?
-Que vaya a ver si el demonio está vivo o muerto.
    L'últim de la fila, el Mariquita, anava a mirar el dimoni -que la primera vegada havia d'estar amb els ulls tancats- i contestava:
-Muerto del todo.
    I altra volta a escomençar: «¿Qué es ese ruido...». A la segona mirada al dimoni, est havia de tindre un ull obert i el Mariquita deia:
-Medio vivo y medio muerto.
    A la tercera mirada el dimoni tenia els ulls oberts i el Mariquita deia:
-¡Vivo del todo!
    Amb esta exclamació, la fila es desfeia i el dimoni intentava acaçar algú per fer-lo pagar.

A capítula

    El que feia de mare retenia el que pagava amb els ulls tapats i, mentres els altres s'amagaven, li cantava el romanç següent:
Conillets a amagar,
que la llebre ix a caçar.
De nit i de dia
toca l'avemaria.
Lluneta blanca,
que tot ho escampa;
lluneta negra
que tot ho arreplega.
A buscar els conillets,
que estan amagaets
en un bon "rinconet".

A la gallineta cega

    Els jugadors feien rotgle agafats de la mà. El que pagava era col.locat al centre amb els ulls tapats. Els del rotgle pegaven voltes cantant est diàleg:
-Lluneta cegueta, què te s'ha perdut?
-Una agulla i un canut.
-Busca-la per terra.
-No l'encontre.
-Busca-la per dalt.
-No, no, que m'arraparà el gat.
I pegant-li un carxot, deien:
-Pos busca qui t'ha pegat...

    Aleshores s'aturaven i el del mig s'aproximava a algú i pel tacte, o fent-li al màxim tres preguntes, havia de descobrir qui era. Si ho aconseguia, el descobert passava a pagar, çò és, a gallineta cega.

A tio Tou, tio Tou

    Amb un grapat de fang feien una cassoleta, se la posaven sobre la mà oberta i deien:
-Tio Tou, tio Tou; si esclafe la casa, me'n pagarà prou? (o... me'n pagarà un sou?).
    I la llançaven boca avall fent-la esclatar pel fons; el company de joc pagava penyora tapant amb fang el forat que s'hi havia fet.

A calfa-mans

    Asseguts en rotgle, col.locaven les mans obertes una damunt l'altra. Al senyal convingut el que tenia la mà a baix la passava al damunt, i així feien tots de forma successiva i ordenada però accelerant el ritme i accentuant-ne el colp.

Apilar els punys

    Els jugadors, al voltant de la taula, apilaven els punys un damunt de l'altre, fent una torre. El qui havia posat el primer puny tenia la mà dreta lliure, i amb l'índex anava assenyalant els punys apilats, dient:
-Ací què hi ha?- preguntava al propietari del puny.
-Un puny- contestava l'assenyalat. I així fins a l'últim, que contestava:
-Una rateta.
-Què minja?
-Pa i sardineta.
-Què beu?
-Auia de la mar.
-El que es riga, pagarà.
    A continuació desfeien la pila i cadascú rodaba els punys, un a l'entorn de l'altre, fent carasses per tal de fer riure algun dels companys, i dient: «uuuuh...uuuuh...» El qui es reia pagava i quedava fora de joc. I altra vegada a començar.
 
 
JOCS I ENTRETENIMENTS DURANT L'EDAT ESCOLAR
 
Heus-ne ací els principals:

Al cércol

    Amb un fil d'aram gros, es feia un mànec llarg (la mida era segons qui l'utilitzara), que acabava en forqueta. Amb ell s'espentava el cércol, que solia ser de ferro. També es feia rodar pegant-li amb un pal.

A amagar esquenetes

    Els jugadors es col.locaven cobrint-se l'esquena amb la paret. El qui pagava, el pegador, amb una corretja en la mà, batussava qui se'n separava.

A bolets, o les boletes

    S'hi jugava de distintes maneres, amb boletes que eren de pedra artificial. Es feia un rotgle i, ficant dins les boles-penyora de cadascú, amb una més gran, des de fora rotgle es feia per traure-les i plegar-les. També es jugava tirant un jugador la boleta en una direcció: a partir d'eixe moment, cadascú perseguia i intentava matar als altres (a vegades tirant amb el ditet). La boleta morta es quedava en poder de qui havia matat.

A les caixes o 'caiques'

    Les cares de les caixetes de mistos es feien servir per a diversos jocs. Per exemple, des d'una altura determinada de la paret es deixaven caure; les que queien davall d'una altra passaven a pertànyer a l'amo de la que havia quedat damunt, i es tornava a tirar.

Al canut

    En el centre d'un cercle es plantava un tros de canya, d'uns deu centímetres de llarg amb un nuc al mig, perquè tinguera més força. Al damunt, cada jugador posava una moneda. Des d'una determinada distància, marcada per una ratlla en terra, cada jugador llançava contra el canut una altra moneda, un xavo negre, per bolcar-lo. Si ho aconseguia, es feia amb totes les monedes que en caure s'havien eixit del rotgle (fora ratlla). En cas de fallar, el jugador arreplegava el xavo negre llançat i esperava un nou torn.

A cara i creu

    Tiraven una moneda enlaire i, abans d'empomar-la, el contrari havia de dir si volia cara o creu. Si encertava, l'havia guanyada.

A les claus de Déu

    Asseguts en terra en rotgle, amb unes telles grosses que anaven passant al del costat de forma rítmica, deien:
Les claus de Déu,
sant Pere i sant Joan,
anaven darrere
del triqui triqui trac,
tric trac.
    Quan s'acabava el penúltim verset de la cançó (triqui triqui trac), no se soltava la tella i la menejaven de banda a banda amb la mà. Al final, li la donaven al company del costat. I altra vegada començaven.

Als cromos

Es jugava com a les caixes de mistos.

A gometes

    S'obtenien de les botelles de refrescants. Es jugava de manera semblant al joc de les boletes. Dins d'un rotgle es posaven les gometes, que se'n podien traure tirant des de determinada distància amb una gometa una mica més gran, el gomot.

A la mare carabassera

    Els jugadors es posaven en rotgle i es numeraven. Un feia de mare carabassera i deia (exemple):
-La mare carabassera té quatre carabasses...
I el qui era el quatre havia d'estar ben alerta per respondre immediatament:
-Com quatre carabasses?
I la mare carabassera:
-Que quantes?
I el quatre:
-Set carabasses.
I el set:
-Com set carabasses?
I el quatre:
-Que quantes?
I el set:
-Tres carabasses...
    El diàleg havia de ser molt ràpid per provocar l'embolic. El qui participava quan no li tocava, o s'enganyava, pagava penyora.

A pic i pala

    Els instruments eren el pic (un pal d'un pam de llarg, al qual s'havia tret punta pels dos extrems), i la pala (una posteta d'un pam i mig d'amplada per dos pams de llarg i amb mànec). En un rotgle d'aproximadament mig metre de diàmetre es posava el pic. El jugador que picava, el picador, amb la pala colpejava un dels extrems del pic, i en saltar li ventava palà, fent-lo brunyir. Els altres jugadors, col.locats a la distància que estimaven oportuna, tractaven d'empomar el pic. El qui ho aconseguia, passava a picar. Però si el pic queia a terra, el jugador que l'agafava, des del punt on havia caigut el llançava al rotgle on havia quedat la pala. Si la tocava, matava el picador i el substituïa.

A pilota

    Es jugava a llargues, a pilota-paret, a "basque", etc.

Al "pollito inglés"

    Es designava un jugador que pagava, el comptador, que es col.locava de cara a la paret i cantava pegant-li colpets: «un, dos i tres», i es girava ràpidament. La resta dels jugadors estaven lluny, en el límit d'una ratlla a l'esquena del comptador, i anaven avançant cap ad ell mentres comptava. Quan es girava, quedaven aturats. Si detectava el moviment d'algú, l'anomenava i l'enviava al fons de la ratlla per tornar a començar. Quan algun jugador arribava a tocar-lo cridava: «salve's qui puga», i tots tornaven corrent cap a la ratlla del fons perseguits pel comptador; si aconseguia agafar-ne algú, l'agarrat pagava i ocupava el seu lloc.

Cavallet de Manises

    Es col.locaven en rotgle (el que pagava, en el centre), i cantaven: «Cavallet de Manises, fusta, ferro, goma i repic. Què és?» El qui pagava deia una d'eixes coses.
Si deia cavallet de Manises, els altres jugadors havien de formar parelles i muntar-se al be uns a altres. Si mentres no muntaven el qui pagava acaçava algú, pagava el caçat -o també si es «queia el burro». Si deia repic, tots a batre palmes. Si deia fusta, o ferro, o goma, anaven corrent en busca de tocar alguna d'eixes matèries, i el qui pagava, mentrestant, intentava acaçar-los.

Al pot o calitx

    El qui pagava es posava prop d'un pot, i a certa distància, els companys de joc. Un tirava amb una tella (una pedra plana, un tros de taulell, etc.) al pot, intentant allunyar-lo com més millor. Qui estava prop del pot, havia d'arreplegar-lo i tornar-lo al seu lloc, abans que el tirador recuperara la seua tella. Si ho aconseguia, es canviaven els papers.

Al "potro", xurro va o "galope" per descuidat

    Primerament, amb un repiny es feien dos grups, meitat i meitat. Els qui havien de pagar es colocaven un darrere l'altre, inclinats (el cap a nivell del cul del de davant), formant com una serralada. Els altres, de correguda, intentaven muntar-hi tots, i el primer d'ells, marcant amb la mà a diferents altures del braç, deia: «xurro, "mediamanga", "mangotero", ¿què és?». Si els qui pagaven encertaven, passaven a muntar.

A "media", 'camallà' i bot

    El xiquet que pagava, el "burro", s'ajupia doblegant el tronc (però no els genolls), damunt d'una ratlla; tots els altres jugadors el saltaven ordenadament. En cada sèrie de bots, el "burro" se separava de la ratlla una passa, i l'espai lliure que anava quedant entre ell i la línia, el botaven els altres mitjançant les òrdens que donava el primer saltador, el qual combinava les paraules: "media" (una passa curta), camallà (una passa llarga) i bot. El que en saltar tocava amb els peus el "burro", xafava ratlla o no arribava per a botar, pagava.

A saltar-se

    El primer es posava ajupit doblegant el tronc; cadascun dels companys, posats en fila, el saltaven i s'ajupien al costat. Quan tots havien botat sobre el primer, est saltava a tots i els altres el seguien, botant amb un joc sense fi, fins que es cansaven.

A fer tauletes

    Es col.locaven dos xiquets, d'esquena a esquena, amb els braços entrellaçats; l'un doblegava el tronc, quedant l'altre enlaire, i li deia el primer:
-A on estàs?
-En tauletes.
-Què menges?
-Farinetes.
-Què beus?
-Auia de la mar.
-Que es torne a voltejar.
    Després es canviava el torn, el de dalt passava baix, i seguien el joc.

Al sambori

    Es dibuixava en terra una figura amb set caselles. Després es comptaven els jugadors per a col.locar-se en orde de joc. El primer es posava enfront de la figura, des d'on llançava una tella (peça de pedra d'uns cinc centímetres de diàmetre) a l'1. Es tractava d'anar fent-la avançar, correlativament i a peu coix, fins al set, sense xafar ni parar-se damunt les ratlles del dibuix, cosa que feia perdre el torn. Cada vegada que l'encasellava, el jugador anava botant a peu coix de quadre en quadre, sense xafar ratlla, i passant de llarg el que contenia la tella. En arribar al 4/5 i al 6/7 posava un peu en cada compartiment. Una vegada en el sis-set feia la mitja volta d'un salt i regressava, botant, cap al punt d'eixida. A l'arribar al quadre anterior al de la tella, l'arreplegava, sense caure ni recolzar-se en terra, i continuava fins a eixir del sambori. Després la tirava al 2, al 3, al 4, al 5... En fer el recorregut del 7 havia acabat. Els tirs de tella al 4, 5, 6 o 7 comportaven que en la casella correlativa s'entrara a peu coix.

A la taba o rei Simago

    Es jugava amb una taba -os de corder-, que es tirava com si fóra un dau. Les cares eren: "verduc", panxa buida, panxa plena i rei Simago. Segons la que quedava per amunt en caure, el jugador tenia un quefer. Si li eixia "verduc", havia d'agafar la corretja per pegar al palmell dels qui havien tret panxa buida. Si el castigat aconseguia d'agafar la corretja al mateix temps que era cinglat, es canviaven els papers. La quantitat i intensitat de les corretjades les imposava el rei Simago. A qui li eixia panxa plena quedava lliure de tot.

A la trompa

    Hi havia distintes formes de jugar-hi: a picar la del contrari, a fer-la brunyir i al rotgle. En esta modalitat es posaven a dins boles, gometes o altres trompes per a traure-les.
 

JOCS DE CÓRRER
 
    A lladres i civils

    Calia fer dos grups de jugadors: els lladres, que s'amagaven, i els civils, que anaven a caçar-los. Quan els tenien a tots, els grups canviaven els seus papers.

A "parao"

    Hi havia un grup més reduït que pagava i anava a caçar els altres. Quan agafaven algú li deien: «parao!», i est es quedava parat en el punt on estava. Si algun company del seu grup el tocava el disparava, ('desparava') i seguia en el joc.

    També es jugava a la piu, a marro, a peus en alt i a un muntó de jocs.
 
JOCS DE PASQUA
 
A la corda

    Hi havia distintes formes i combinacions de botar a la corda: a una, a dos, a tres i a tot seguit, o esperant; però, si el que botava demanava "tossino", es donava a la corda molta rapidesa.
    Tots els jocs de corda eren propis de pasqua.

A la butifurga

    Un cercle de corda era sostingut pels participants, possats en rotgle, des de fora. Un d'ells, des de dins del cercle, tractava d'agafar algun dels jugadors per a fer-lo pagar. Els xiquets podien soltar la corda, però l'últim que la soltava, pagava.

Mingué, mingué, mingué

    Es posaven en rotgle i ballaven:
Mingué, mingué, mingué,
turulé, turulé, turulero;
mingué, mingué, mingué,
turulà, turulà, turulé.
"Uno", dos i tres.

Ai xúmbala

    Es posaven en dos filades, solts, per parelles mirant-se cara a cara, els braços a la cintura i, menejant el cos, cantaven:
Ai, xúmbala de calataxúmbala,
ai, xúmbala del polissó
ai xúmbala de les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

El gat corre a la rata

    També com en l'anterior, en rotgle, rodant i cantant:
El gat corre a la rata,
la rata corre al gat,
pareix un gos que lladra,
que fa güic, guac.
¡Que se vea!, ¡que se vea!...
    Mentrestant, els dos que paguen -el gat i la rata- corren per dins i per fora del rotgle, passant per davall dels braços dels jugadors, l'un fugint i l'altre acaçant-lo.

Al rotgle (amb la corretgeta)

    Es col.locaven per parelles en rotgle doble; els de la part exterior, amb les mans darrere. Dos jugadors anaven voltant el cercle perseguint l'un a l'altre, per a pegar-li amb una corretja. El perseguit, quan es cansava, es parava davant d'una parella del rotgle i el de la part exterior passava a ser perseguit. Per la seua part, el caçador quan li pareixia, deixava la corretja dissimuladament en les mans d'un jugador que, quan passava el que fugia, li pegava fent ja de perseguidor. En el seu lloc es posava l'anterior caçador.

A la tarara

    Era un joc propi de pasqua, com els de corda. Els jugadors es posaven en rotgle, drets, agafats de les mans, i pegant voltes cantaven distints cants. Un d'ells era:
Ella porta pirri,
pintes de "morrongo",
"caderes" postisses,
pa enganyar al novio.
La tarara sí,
la tarara no,
la tarara, madre,
que la bailo yo.
El dia de Pasqua
Pepito plorava,
perquè el catxerulo,
no se li empinava.
La tarara sí...
 
 

BROMES
 
«Mon pare era "tramviero" i feia tilín, tilín.»

    Els tramvies, en compte de botzina, duien baix del pis una mena de tub de ferro que sonava com una campana. El tramvier, per fer el senyal d'alerta, accionava una palanca amb el peu. A propòsit d'açò el bromista deia: «Mon pare era "tramviero" i feia tilín, tilín», i en dir açò xafava el peu de l'altre.

A qui pegue pegaré
    A la punta d'una corda de dos o tres metres lligaven una pedra i, agafant-la per l'altra punta es feia voltar, com si fóra una hèlix, per damunt dels caps, i dient:
A qui pegue pegaré,
que mon pare m'ho ha dit,
a les onze de la nit.

En un chavo dos
-En un xavo, dos.
-De què?
-De cagallons de gos.

Resposta a un manifesser
    Quan estaven de conversa entretinguda un grup de xiquets i s'hi acostava algun ressagat, per a posar-se'n al corrent solia preguntar:
-Què passa?
-La processó per ma casa- li contestaven.
 
 
 
 
 
ANÈCDOTES DE LA GENT D'ACÍ

    El jornal del tio Toni Colloni era curtet. Estava en proporció inversa als gotets de vi que es feia en l'Hostal; és a dir, que la canya era llarga i mai no sabia com liquidar-la. Un dia l'hostaler li va dir:
-Mira, Toni: la tia Rosa vol anar a vore les terres de l'altra banda del riu. Com que ve molta auia, hauràs de passar-la tu al be.
    A l'hora convinguda, al gual de la banda de baix del molí del Riu es troben el tio Toni Colloni i la tia Rosa. El primer para l'esquena i ella s'aboca al damunt. Era hivern, venia l'aigua fresqueta i hi havia prou de toll. El tio Toni s'ajup una mica més i se la carrega al muscle. Quan estaven al bell mig del corrent, en la part més fonda del riu, el tio Toni li diu:
-Tia Rosa, o em perdona tot lo que li dec, o ací la deixe caure.
    I s'ajupia una miqueta fins banyar-li les puntes de les espardenyes.
-Tira avant, roder! -Li espentava la tia Rosa.
-Que la deixe caure! -I s'abaixava un poquet més.
Al final, la tia Rosa li perdonà tot el deute. Amagats al canyar d'enfront, es trobaven l'hostaler i un altre jornaler morint-se de riure.
 --- --- ---
    Blanco el Ferrer, el tio Xicon, Corona, i algun altre -segons ens va contar Josep Chiner Cristòfol, Pepe el Fustero-, després d'haver alçat el colze una mica més del compte, mig pipats, a festes de Quart alegraven el veïnat amb cucanyes i altres coses semblants, organitzades enfront de l'ajuntament, és a dir, en l'actual plaça de Valldecabres.
--- --- --- ---
    El tio Picanyero era un llaurador dels més rics de Quart. Un dels fills, també llaurador, anava al secà a llaurar portant un forcat i dos animals. Això cridà l'atenció als veïns, i un dia li preguntaren perquè duia dos haques. Ell els respongué: «Aixina, quan es cansa un animal, n'agarre l'altre».
--- --- --- ---
    Josep Rodrigo, quan era alcalde, si havia de visitar el governador, es vestia amb saragüells. Per això els del poble l'anomenaven l'alcalde dels Saragüells.
--- --- --- ---
    Vicentet el de la Llavanera era molt fidel i treballador; d'eixos que fan rics als amos. Encara que ell, tota la vida treballant de sol a sol, va morir -a conseqüència d'una pulmonia que agarrà regant en hivern- sense un clau. Vicentet era casat amb la tia Conxa, molt bona dona, però d'esperit crític que a tot feia la contra. El seu home li deia: «Si em diuen que has caigut al riu, jo aniré a buscar-te auia amunt, perquè sempre vas contra corrent».
    Una vegada, la tia Conxa anà a Saragossa en companyia d'un fill de trenta-cinc anys, ja casat, i d'una néta que havia estat malalta i havien fet vot d'anar al Pilar. Per les festes de la Mare de Déu sempre estaven abarrotades les posades i a l'home li tocà passar la nit assegut en una cadira, mentres que l'àvia i la néta dormien en un llit les dos. Com que la xiqueta havia estat malalta, a mitja nit, el fill de la tia Conxa entrà a l'habitació a tapar sa neboda, no fóra que es constipara. A penes s'aproximà al llit, sa mare li digué: «Te pegue una nespla...!! ¿No saps que això no es fa, mal educat!!». Però abans de dir «te pegue», la bufetada ja li havia arribat.
--- --- --- ---
    El tio Torero tenia un ruc i quan s'asseia a esmorzar, se li acostava i anaven a mitges els dos: mos l'un, mos l'altre.
--- --- --- ---
    De l'"agüelo" Fus deien els seus contemporanis que «arreplegava la cendra i escampava la farina». Anava al secà a llaurar i, com era afeccionat a la dolçaina, s'emportava un xiquet: ell tocava la dolçaina i el xiquet l'acompanyava amb el tabalet. I així es passaven tot el dia assajant per a les processons. Feia unes traquetes baratetes per a les festes que resultaven molt fluixetes. S'encenien i feien: fixxx... fixxx... fixxx... pum, fixx, pum. I la gent deia: «Fora Fus...! Fora Fus...!»
--- --- --- ---
    Roseta, la de Salvoret el Tramviero, i el seu home, anaren amb un grup de famílies amigues a sopar en un hostal de València. El cobert els costava un duro d'aquell temps!! Els servien moltes coses, tantes que no se les podien acabar. I ella, que no li agradava deixar-se res als plats, tot era dir: «en un duro que nos costa...!, en un duro que nos costa...!» Va agarrar un enfit que estigué a la mort, i s'exclamava: «Quants duros donaria per no passar açò!!»
    Era dona senzilla i vivia feliç. Una vegada, el tio Salvoret li digué: «Posa'm un esmorzar lleugeret, que tinc molt de treball». Al destapar la cistella el tio Salvoret... un pardalet se'n volà tot lleugeret.
--- --- --- ---
    El tio Donís vivia en una casa de llauradors amb un corral ample a on hi havia la cuina. A la planta de dalt hi havia una habitança amb una galeria que donava al corral, on vivia altra família. Entre veïns, sempre sol haver alguna fricció; és normal. Una vegada renyiren les dones de les dos famílies i la de dalt li digué com un menyspreu:
-I tu, que xuples el "morenillo"?
-Ja no ho voràs més! -li contestà la dona del tio Donís. Li alçà una paret fins la barana de la galeria i li tapà tota la vista.
--- --- --- ---
    El tio Xarnego era un home menut i baixotet, i la seua senyora una xicona gran i disposta. Contava el tio Xarnego que, de novençans, per Sant Miquel, anaren a Llíria. El santuari de Sant Miquel sempre ha segut famós, i per aquell temps, durant la festa, hi anava molta gent. El tio Xarnego encetà conversació amb una xica que, tota extranyada, li digué:
-Com davant de la teua dona em parles a mi?
-Eixa és ma mare.
--- --- --- ---
    El tio Nofre era casat amb la tia Maria, la qual tenia fregides les veïnes. Era una dona molt valenta i, per no res, s'agarrava dels cabells (no dels seus). Era això que un dia que el tio Nofre estava regant un camp que tenia a l'altra banda del riu, la tia Maria diu a la filla (que també li deien Maria): «Ves, corre! Porta el dinar al pare, que es gela, corre!».
    I allà tens la xiqueta que se'n va apressa perquè son pare es menge el dinar calentet. En arribar a l'horta, ella també li fa la mateixa recomanació: «Vinga! Prompte! Prenga's el dinar, que es gela!». El tio Nofre, al moment, es deixà tot allò que estava fent per menjar-se el dinar calentet. El menjar de la cistella era... tonyina adobada.
--- --- --- ---
    El tio Nofre, el Catxet. Diuen que el malnom li venia d'un avantpassat que fon alcalde en l'any de Mariacastanya; eixia de nit, i deia als de la ronda: «Catxet, catxet, i sense que ningú vos senta». Els llauradors, en l'hivern, quan plovia, solien dedicar-se a triar cacau o fesols, llevant-ne els fallats, tacats, pedres i brosses perquè estigueren presentables al moment de la venda. Quan en triava el tio Nofre el Catxet, n'apartava els més grossos i deia: «Estos per a menjar-nos-els nosaltres, que els hem criats».
--- --- --- ---
    Deia mon pare que de xicotet era molt roder, i els seus iaios, per tal de tindre'l quet, li feien por dient-li: «que vindrà l'home del sac i se t'endurà». Un dia que la barrabassada era molt gran, li soltaren la frase: «que vindrà l'home del sac...». En aquell moment aguaità per la porta el peller, carregat amb el sac, demanant si hi havia alguna pell. De l'espant d'aquell xiquet encara se'n riuen els seus besnéts.
--- --- --- ---
    El tio Borito el de Gerra era corpulent, forçut i coratjós com cap altre. Una vesprada assistia a una correguda de bous de caràcter benèfic a la plaça de València. Per recomanació de don Juan -que estava ja en la Diputació-, un jove afeccionat del poble, Canyete, que torejava bouets en un corral, hi feia de matador. Però a pesar de la seua voluntat i esforç, a l'hora de matar li entrà por i no hi havia manera d'encertar el punt. Però estava el tio Borito en la plaça; saltà al cós, agafà el bou per les banyes i digué a Canyete: «Anda, mátalo»!!
--- --- --- ---
    L'"agüela" Torta o l'"agüelota", que era molt valenta, portava una navallota amagada entre les calces. No sabia de números, però quan anaven a la seua fàbrica a carregar atovons, agarrava una canya, i amb la navalla li feia una ratlla a cada centenar.
--- --- --- ---
    El tio Merescal ('menescal'), veterinari i ferrador, no tenia paciència. Quan anava a dinar, si l'arròs encara cremava, li ficava aigua fresca. Es deia que havia tingut un ruc, el "burret" del Merescal, que li ensenyava a no menjar i, quan aprengué..., va i es morí.
Havia d'estar al servici dels clients tot el dia i bona part de la nit -quin remei li quedava...!!- És clar que, a vegades, per molta paciència que tinguera, li resultava pesat. Ell deia: «Te toquen a la porta ben matí, toc-toc, i alça't tingues o no tingues ganes! En obrir, el primer "bon dia" que reps és... ¡el cabot d'un animal que se t'entra per la porta perquè el ferres!; és desesperant!».
    Es va casar dos vegades, tingué molta família i, és clar, moltes boques que tapar. Ocorrí que es denuncià que en el Mas de la Cansalà tenien molta cansalada per a ensalar de porcs mals de triquina. Així que anaren cap allà el jutge -que era el tio Xarnego- i el veterinari a incinerar la cansalada. En ple treball, quan anaven a cremar una peça de cansalada grassa, el tio Merescal treia la navalla, tallava un bon tros i se la guardava per a casa.
--- --- --- ---
    Tots els anys, per setembre, els hòmens més alegrets de Quart omplien el carro de menjar i se n'anaven una setmana a la Cova Santa. A la lletra dels gojos:
Virgen de la Cueva Santa,
mira quien te vino a ver,
ells, seguint la tonada, afegïen:
Toni el de la Colasa i Blanco el Ferrer,
Miquel el de Gepa i Antonio el Barber,
i el tort de Cagarrita el nombrem darrer.
 
DITES I CONTES

    En l'alqueria d'Almansa hi havia un donyet (dimoni foll) que no deixava tranquils els seus habitants, i decidiren d'anar-se'n a viure a una altra casa. Pel camí s'adonaren que els faltava alguna cosa:
-Xe!, nos hem deixat el sedasset! -digué la dona.
I una veu, al darrere, respongué:
-No patiu, el duc jo.
Es giraren i, perplexos, varen vore que el donyet anava seguint-los... I se'n tornaren a casa, perquè el donyet el duien al darrere.
--- --- --- ---
    En certa ocasió, passant per dalt del pont, el tinent de la guàrdia civil -comandant de la zona-, tingué una distracció i li caigué el sabre al riu, per l'Ullal -en aquell temps era un clot de més de cinc metres de fondària. El tinent, tot preocupat, ho contà al jutge, que era el tio Xarnego. Al ple de l'hivern li tocà ficar-se a l'aigua i li tragué el sabre... el pare del Colasso.
--- --- --- ---
    Com érem uns quants germans, estavem sempre junts i sempre pegant-mos (polint-mos, deia mon pare); i al moment, a cridar:
-Mare!, este m'ha pegat ....!
    I la mare deia:
-Sí, sí: «Mare, Pere em toca -i baixant la veu- toca'm, Pere, ara que no ho veu la mare».
--- --- --- ---
    Puix senyor... es queixava un vell que, com que ja havia donat l'herència als fills, estos no el cuidaven ni ad ell ni a sa muller. Un amic seu, també major, li digué: «Te deixaré trenta monedes i vas a fer lo següent: te tanques tu i la teua dona en l'habitació, i vos passeu e