Els assassins
(The killers)

La porta del petit restaurant de Henry es va obrir i hi entraren dos homes. S'assegueren a la barra.
—Què pendran?—els va preguntar George.
—No ho sé —va contestar un dels homes—. ¿Què vols menjar, Al?
—No ho sé —va fer Al—. No sé què vull menjar.
A fora s'anava fent fosc. Es va encendre el fanal del carrer, davant la finestra. Els dos homes a la barra llegien el menú. Des de l'altre cap del taulell, Nick Adams els observava. Quan els homes entraren, ell enraonava amb George.
—A mi porteu-me un filet de porc rostit amb salsa de poma i puré de patates —va demanar l'home primer.
—Encara no està preparat.
—Per què cony ho poseu al menú, doncs?
—Això és per sopar —expicà George—. Els ho podré servir a les sis.
George donà una ullada al rellotge de paret de darrere el taulell.
—Són les cinc, ara.
—El rellotge marca les cinc i vuit —va fer l'home segon.
—Va vint minuts avançat.
—Oh, a fer punyetes el rellotge! —exclamà l'home primer—. Què teniu per menjar?
—Els puc servir tota mena d'entrepans —va contestar George—. O bé ous amb pernil, ous amb cansalada, fetge amb cansalada o un bistec.
—Porteu-me croquetes de pollastre amb pèsols, salsa beixamel i puré de patates.
—Això és per sopar.
—Així que tot el que demanem és per sopar, eh? Així és com us ho manegueu.
—Els puc servir ous amb pernil, ous amb cansalada, fetge...
—A mi, porteu-me ous amb pernil —va decidir l'home que es deia Al.
Duia un barret dur i un abric cordat fins al pit. La seva cara era petita i esblaimada i tenia els llavis prims. Portava una bufanda de seda i guants.
—A mi, ous amb cansalada —va dir l'altre.
Aquest era si fa no fa de la mateixa estatura que Al. No s'assemblaven, però anaven vestits com si fossin bessons. A tots dos els abrics els quedaven estrets. Seien inclinats cap endavant, recolzats al taulell.
—Teniu res per beure? —preguntà Al.
—Cervesa, gasosa, aigua mineral —va contestar George.
—Vull dir si teniu res per beure.
—Només això que dic.
—És calorós aquest poble —va fer l'altre—. Com es diu?
—Summit.
—N'havies sentit a parlar mai? —preguntà Al al seu amic.
—No —va respondre l'amic.
—Què hi feu aquí a les nits? —demanà Al.
—Sopen —va dir el seu amic—. Vénen tots aquí i es foten un gran tiberi.
—És cert —va dir George.
—Així que et sembla que és cert? —preguntà Al a George.
—És clar.
—Ets un xicot molt llest, oi?
—I tant! —contestà George.
—Bé, doncs no ho ets —va replicar l'home baix—. Ho és, Al?
—És un imbècil —va dir Al. S'adreçà a Nick—. ¿Com te dius, tu?
—Adams.
—Un altre xicot molt llest —va dir Al—. ¿No és un xicot llest, Max?
—Aquest poble n'és ple, de xicots llestos —comentà Max.
George va posar dues plàteres, una d'ous amb pernil, l'altra d'ous amb cansalada, sobre el taulell. Tot seguit hi va deixar dos plats amb patates fregides i tancà la finestrella que donava a la cuina.
—Quin és el de vostè? —preguntà a Al.
—No te'n recordes?
—Els ous amb pernil.
—Un noi molt llest —va dir Max.
—S'inclinà endavant i prengué la plàtera dels ous amb pernil. Ambdós homes menjaren amb els guants posats. George observava com menjaven.
—Què mires, tu? —féu Max, esguardant George.
—No res.
—Punyetes! Em miraves a mi.
—Potser el noi ho fei per curiositat, Max —va dir Al.
George rigué.
—No te'n riguis, tu! —li va dir Max—. No tens cap motiu per riure-te'n, entens?
—Està bé —digué George.
—Així que pensa que està bé—va dir Max girant-se devers Al—. Pensa que està bé. Aquesta sí que és bona!
—Oh, es veu que és un pensador —va fer Al.
Continuaren menjant.
—Com es diu el xicot llest que seu al capdavall del taulell? —preguntà Al a Max.
—Ep, saberut! —digué Max a Nick—. Passa cap a darrere el taulell on s'està el teu amiguet.
—Què es proposa? —demanà Nick.
—No res.
—Val més que passis allà darrere, saberut —va dir Al.
Nick va fer la volta al taulell.
—Què es proposen fer? —inquirí George.
—No n'has de fer res —contestà Al—. Qui hi ha a la cuina?
—El negre.
—Què vols dir amb això?
—El negre que cuina.
—Diga-li que vingui.
—Què vol fer?
—Tu, digue-li que vingui.
—On es pensen que són?
—Sabem perfectament on som —va dir l'home que e s deia Max—. És que fem cara de tanoques?
—Tu parles com un tanoca —li va dir Al—. ¿Per què cony discuteixes amb aquest paio? Escolta —li ordenà a George—, digues al negre que surti.
—Què li faran?
—No res. Fes funcionar una mica la closca, saberut. ¿Què li podríem fer a un negre?
—George va obrir la finestrella que comunicava amb la cuina.
—Sam —cridà—, vine aquí un moment.
S'obrí la porta de la cuina i en sortí el negre.
—Què passa?—va preguntar.
Els dos homes de la barra li van clavar un allambregada.
—Molt bé, negre. Queda't aquí —li ordenà Al.
Sam, el negre, amb el seu davantal, esguardà els dos homes que seien a la barra.
—Sí, senyor —va fer.
Al saltà del seu tamboret.
—Jo me'n vaig a la cuina amb el negre i el xicot llest —va dir—. Torna a la cuina, negre. Tu, acompanya'l, saberut.
L'home baixet va seguir Nick i Sam, el negre, fins a la cuina. La porta es va tancar al seu darrere. L'home que es deia Max es quedà assegut a la barra davant George. No mirava George sinó el mirall que hi havia darrere el taulell. El restaurant de Henry anteriorment havia estat un bar.
—I bé, saberut —va fer Max, fitant el mirall—, ¿per què no dius res?
—De què es tracta tot això?
—Ei, Al —cridà Max—, el saberut vol saber de què estracta tot això!
—Per què no l'hi expliques? —contestà la veu d'Al des de la cuina.
—A tu què et sembla?
—No ho sé.
—Què en penses?
Max no apartava la vista del mirall mentre enraonava.
—No ho sabria dir.
—Ei, Al, el saberut diu que no sabria dir què en pensa, de tot això.
—Ja el sento —va dir Al des de la cuina.
Havia col·locat una ampolla de salsa per mantenir alçada la trapa de la finestrella per on passaven els plats a la cuina.
—Escolta, saberut —digué a George de la cuina estant—, situa't més enllà, cap a l'extrem del taulell. I tu, corre't una mica cap a l'esquerra, Max.
semblava un fotògraf formant un grup per retratar-lo.
—Parla amb mi, saberut —digué Max—. Hem vingut a matar un suec. Coneixes un suec molt ferreny que es diu Ole Andreson?
—Sí.
—Ve a sopar aquí cada vespre, oi?
—Si ve.
—Tot això ja ho sabem, saberut —replicà Max—. Parlem d'una altra cosa. Vas mai al cine?
—De tant en tant.
—Hauries d'anar-hi més sovint, al cine. El cine és molt instructiu per a un noi tan llest com tu.
—Per què el volen matar, l'Ole Andreson? Què els ha fet?
—Mai no ha tingut ocasió de fer-nos res. Ni tan sols ens ha vist mai.
—I només ens veurà una vegada —va afegir Al des de la cuina.
—Aleshores, per què l'han de matar? —inquirí George.
—El matarem per un amic. Sols per fer-li un favor a un amic, saberut.
—Tanca el bec —cridà Al des de la cuina—. Xerres massa, tu.
—Bé, ho faig per entretenir el saberut, oi, saberut?
—Xerres massa, tu —repetí Al—. El negre i el meu saberut s'entretenen tots sols. Els tinc lligats com una parella d'amigues al convent.
—Suposo que has estat en un convent, tu.
—Això no ho sabràs mai.
—Vas estar-te en un convent jueu, tu. Allà és on vas estar-te.
George va donar una ullada al rellotge.
—Si entra algú, digues-li que el cuiner ha sortit i, si insiteix, li dius que aniràs tu mateix a preparar-li alguna cosa. ¿Ho has entès, saberut?
—Perfectament —contestà George— ¿Què faran després amb nosaltres?
—Això depèn —digué Max—. Això és una d'aquestes coses que no se saben fins que ariiba el moment.
George llambregà el rellotge. Era un quart de set. Es va obrir la porta del carrer. Entrà un conductor de tramvia.
—Hola, George —saludà—. ¿Què tenim per sopar?
—Sam ha sortit —va respondre George—. Tornarà d'aquí a mitja hora.
—Valdrà més que me'n vagi al del capdamunt del carrer —va dir el tramviaire.
George mirà el rellotge. Era un quart i cinc de set.
—Això ha estat molt bé, saberut —va dir Max—. Ets tot un cavaller.
—Sabia que li hauria fet volar la tapa del cervell —remarcà Al des de la cuina.
—No —va replicar Max—. No és per això. El saberut és bon noi. És un bon minyó. M'agrada.
Quan faltaven cinc minuts per les set, George va dir:
—Ja no vindrà.
Dues persones més havien estat al restayrant. Un cop, George havia anat a la cuina i havia preparat un entrepà de pernil amb ou dur per a un home que el volia per endur-se'l. Dincs la cuina havia vist Al, el barret tirat enrerre, assegut en un tamboret al costat de la finestrella amb els canons d'una escopeta retallats reposant sobre la lleixa. Nick i el cuiner, asseguts d'esquena en un racó, duien una tovallola lligada damunt la boca. George havia torrat l'entrepà, l'havia embolicat amb paper de mantega, ficat dins d'una bossa i dut al saló del restaurant; l'home pagà i se'n va anar.
—El saberut sap fer de tot —digué Max—. Sap cuinar i tot. Faràs feliç alguna noia.
—Sí? —va dir George—. El seu amic, Ole Anderson, ja no vindrà.
—Li donarem deu minuts —va fer Max.
Max esguardava el mirall i el rellotge. Les busques assenyalaven les set en punt, i després les set i cinc.
—Anem, Al —va dir Max—. Valdrà més que ens n'anem. No vindrà.
—Donem-li cin minuts més —digué Al des de la cuina.
Durant aquells cinc minuts va entrar un client, i George li explicà que el cuiner estava malalt.
—Per què diantre no n'agafeu un altre, de cuiner? —va preguntar l'home—. És que això no és un restaurant o què?
I sortí.
—Anem, Al —va dir Max.
—I què en fem dels dos saberuts i el negre?
—Són bons xicots.
—Vols dir?
—Sí. Nosaltres ja hem acabat, amb tot això.
—No m'agrada gens —va dir Al—. És una cagada. Tu enraones massa.
—Oh, què cony! —va exclamar Max—. Bé ens hem de divertir una mica, no?
—De totes maneres, enraones massa —reblà Al.
Sortí de la cuina. Els canons retallats de l'escopeta feien un bony sota la cintura del seu abric excessivament cenyit. Es va estirar l'abric amb les mans enguantades.
—Adéu, saberut —va dir a George—. Tens molta sort.
—És veritat —convingué Max—. Hauries d'apostar a les curses de cavalls, saberut.
Tots dos sortiren per la porta. Per la finestra George els va veure passar per sota el fanal i travessar el carrer. Amb els abrics cenyits i els barrets durs semblaven una parella de vodevil. George tornà a la cuina a través de les portes de vaivé i va deslligar Nick i el cuiner.
—No vull tornar a passar un moment com aquest —digué el cuiner—. No vull tornar a passar un moment com aquest.
Nick es va posar dret. Mai no havia tingut una tovallola a la boca.
—Què me'n dius? —va fer—. Què cony...?
Tractava d'adoptar un aire de fanfarró.
—Han vingut a matar Ole Andreson —digué George—. Pensaven cosir-lo a trets quan entrés.
—Ole Anderson?
—Sí.
El cuiner es tocava les comissures dels llavis amb els polzes.
—Se n'han anat? —preguntà.
—Sí —va respondre George— Ja se n'han anat.
—No m'agrada, això —va fer el cuiner—. No m'agrada gens, tot això.
—Escolta —va dir George a Nick—. Val més que vagis a veure Ole Andreson.
—D'acord.
—Més valdrà que no us hi fiqueu —va dir Sam, el cuiner—. Val més que no us hi fiqueu.
—L'aniré a veure —va dir Nick a George—. On viu?
El cuiner girà cua.
—Els caganers sempre saben el que han de fer —remugà.
—Viu a la pensió de Hirsch —digué George a Nick.
—Me n'hi vaig.
Al carrer, la llum del fanal brillava a través de les branques nues d'un arbre. Nick tirà carrer amunt, seguint les vies del tramvia, i en arribar al fanal següent, tombà per un carrer lateral. Tres cases més enllà es trobava la pensió de Hirsch. Nick va pujar els dos graons i va tocar el timbre. Va sortir una dona.
—Ole Andreson és aquí?
—Que el vol veure?
—Sí, si hi és.
Nick seguí la dona per l'escala i després fins al final d'un passadís. Ella trucà en una porta.
—Qui hi ha?
—Una persona que el vol veure, senyor Andreson —va dir la dona.
—Sóc Nick Adams.
—Entra.
Nick obrí la porta i va entrar a la cambra. Ole Andreson era ajaçat al llit, completament vestit. Havia estat boxador de pes pesant i era massa llarg per a aquell llit. Jeia amb el cap sobre dos coixins. No el va mirar, a Nick.
—Què passa? —demanà.
—Era al restaurant de Henry —explicà Nick—, i han vingut dos individus i ens han lligat, a mi i al cuiner, i han dit que havien vingut a matar-lo.
Dit així semblava una estupidesa. Ole Andreson no va obrir la boca.
—Ens han posat a la cuina —prosseguí Nick—. Li haurien disparat quan hagués anat a sopar.
Ole Andreson fitava la paret i no va dir res.
—A George li ha semblat que més valia que el vingués a avisar.
—No hi puc fer res —digué Ole Andreson. Fitava la paret—. Gràcies per venir a avisar-me.
—De res.
Nick contemplava aquell homenàs ajaçat al llit.
—No vol que vagi a denunciar-ho a la policia?
—No —va dir Ole Andreson—. No serviria de res.
—Hi ha res que jo pugui fer?
—No. No s'hi pot fer res.
—Potser ha estat tan sols una broma.
—No. No és una broma.
Ole Andreson es va tombar de cara a la paret.
—El cas és —digué, enraonant de cara a la paret—que ja no em puc decidir a sortir. No m'he mogut d'aquí en tot el dia.
—No li convindria marxar de la ciutat?
—No —va respondre Ole Andreson—. N'estic fart, de córrer d'una banda a l'altra.
Fitava la paret.
—Ara ja no hi ha res a fer.
—No ho podria arreglar d'alguna manera?
—No. Vaig cometre un error —enraonava amb la mateixa veu monòtona—. No hi ha res a fer. D'aquí a una estona faré un cop de cap i sortiré.
—Valdrà més que me'n torni a veure George —digué Nick.
—Adéu —va fer Ole Andreson. No va mirar Nick—.Gràcies per haver vingut.
Nick va sortir. En ajustar la porta va veure Ole Andreson, completament vestit, gitat al llit, de cara a la paret.
—S'ha passat tot el dia a l'habitació —digué la dona que l'esperava a baix—. Em sembla que no es troba bé. Li he dit: «Senyor Andreson, hauria de sortir a fer un tomb, en un dia de tardor tan bonic com el que fa avui», però ell no en tenia ganes.
—No vol sortir.
—Em dol que no es trobi bé —va dir la dona—. És una excel·lent persona. Va ser boxejador, sap?
—Sí, ja ho sé.
—Ningú no ho diria si no fos per la cara —va fer la dona. Enraonaven allà drets, part dedins de la porta del carrer—. És tan gentil.
—Bé, bona nit, senyora Hirsch —digué Nick.
—Jo no sóc la senyora Hirsch —replicà la dona—. Ella és la propietària. Jo no sóc més que l'encarregada. Sóc la senyora Bell.
—Bé, doncs, bona nit, senyora Bell.
—Bona nit—contestà la dona.
Nick va caminar pel fosc carrer fins al fanal i després va seguir la via del tramvia fins al restaurant de Henry. George era dins, darrere el taulell.
—L'has vist, l'Ole?
—Sí —respongué Nick—. És ala seva habitació i no vol sortir.
En sentir la veu de Nick, el cuiner obrí la porta de la cuina.
—Jo no en vull saber res —va dir i tancà la porta.
—L'hi has dit? —preguntà George.
—És clar. L'hi he dit, però ell ja sap de què va.
—I què pensa fer?
—No res.
—El mataran.
—Suposo que sí.
—Es devia embolicar en alguna cosa a Chicago.
—Segurament —féu Nick.
—És terrible.
—Horrible —digué Nick.
No van dir res més. George va agafar una baieta i eixugà el taulell.
—Qui sap què deu haver fet? —digué Nick.
—Devia trair algú. Per una cosa així maten, ells.
—Jo fotré el camp d'aquesta ciutat —va dir Nick.
—Sí —va fer George—. És el millor que pots fer.
—No suporto pensar que ell és allà esperant, a la seva cambra, sabent que li faran el paquet. És massa fotut.
—Bé —va dir George—. Val més que no hi pensis.

ERNEST HEMINGWAY, Els meus primers quaranta-nou contes, 1992, Edicions 62, Barcelona.