La mort de Déu

125 L'home boig.— No heu sentit parlar d'aquell home boig que a plena llum del migdia
encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!»?
—Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells qui no creien en Déu, suscità moltes
rialles. És que s'ha perdut?, deia l'un. És que s'ha extraviat com un infant?, deia l'altre. O és
que s'ha amagat? Té por de nosaltres? Se n'ha anat amb un vaixell? Ha emigrat? —així
cridaven i reien en desori. L'home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva
mirada, «A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort —vosaltres i jo! Tots
nosaltres som els seus assasins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure la mar fins al
pòsit? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan desenganxàrem
aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ens
allunyem de tots els sols? No caiem constantment? No caiem endarrera, cap al costat,
endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d'un
no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred?
No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal encendre
llanternes al migdia? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren
Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? —també els déus es podreixen!
Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! Com ens consolarem
nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més
sagrat i de més poderós s'ha ensangonat sota els nostres coltells —qui pot llevar-nos del
damunt aquesta sang? Amb quina aigua podríem purificar-nos? Quines expiacions, quines
cerimònies sagrades haurem d'inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa
d'aquest acte? No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en déus, només per semblar-ne
dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran —i tot aquell qui continuï naixent després de
nosaltres pertanyerà en virtut d'aquest acte a una història superior a qualsevol història que
ha existit fins ara!» —Aquí callà l'home boig i esguardà de bell nou els seus oients: també
ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que
es féu trossos i s'apagà. «He vingut massa d'hora»—, digué aleshores, «encara no estic a la
meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament —encara no
ha penetrat en les oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels
necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per ser
vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels homes que l'estel més llunyà —i, això
no obstant, són ells els qui l'han dut a terme!» —Hom conta encara que aquest home boig entrà el
mateix dia en diverses esglésies i hi entonà els seu Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a
parlar, només repetia com a resposta: «Què hi fan encara aquestes esglésies, si no són les
sepultures i els monuments funeraris de Déu?»

FRIEDRICH NIETZSCHE, La gaia ciència, traducció de Joan Leita, Barcelona ed. Laia, 1984.