Alemanya, 1871-1914
Alemanya, 1871-1914
per Josep Lluís García Mañas, llicenciat en Història Contemporània.
El període
1871-1914 és fonamental en la història d'Alemanya. Durant aquest període es
desenvolupa per primera vegada un Estat nacional alemany, tot i les seves
imperfeccions. Les unificacions anteriors (Sacre Imperi, Confederació
Germànica, etc.) van ser únicament ens supraestatals nominals, però sense cap
efectivitat en la pràctica. En realitat, cadascú dels centenars d'estats que
van arribar a formar el Sacre Imperi Romà-Germànic (SIRG) era governat
únicament pel seu príncep. L'emperador, alhora, només governava el territori
del qual era príncep.
És, per tant, la primera vegada que els alemanys estan dins d'un mateix Estat.
Però aquest estat no inclou a tots els alemanys. Com a conseqüència de la
manera en que es va realitzar la unificació (que passaré a analitzar més
endavant) els alemanys de l'Imperi dels Habsburg van quedar fora d'aquest
Estat. Per una altra part, van haver-hi altres pobles que es van veure inclosos
en el citat Estat, sense desitjar-ho. És el cas dels polonesos, lituans,
danesos o alsacians.
Però, quines raons van impulsar als alemanys a crear un nou Estat? A quins
interessos va respondre aquesta unificació? Com repercutiria això en la
història posterior d'Alemanya? A totes aquestes preguntes intentaré respondre
d'una manera no gaire extensa, però sí rigorosa.
Alemanya després del Congrés de Viena (1815).
L'origen del
primer nacionalisme alemany s'ha de buscar, com és el cas de la major part dels
nacionalismes europeus, en les guerres napoleòniques. Els alemanys estaven, en
aquells moments, dividits en més de mil estats, dirigits cada un per un príncep
diferent. Les guerres napoleòniques van fer arribar a Alemanya les idees
liberals de la Revolució Francesa. Napoleó va crear entre 1806 i 1813 la
Confederació del Rin. L'ocupació francesa va ser contestada pels primers
patriotes alemanys, decepcionats de la política napoleònica, i que imaginaven
que la derrota dels francesos portaria directament a la creació d'una nova
Alemanya. La Confederació del Rin, encara que va ser molt efímera, va crear una
primera consciència nacional en Alemanya, d'orientació liberal.
Derrotat Napoleó, el Congrés de Viena (1815) decideix que Alemanya es divideixi
en 41 estats i que no es produeixi la unificació. Aquesta decisió és lògica,
tenint en compte que el Congrés de Viena no va ser una reunió de burgesos
liberals. Es tracta d'un congrés de prínceps de l'antic règim que busquen la
restitució dels seus privilegis i dels seus antics estats. Dins de la seva
concepció política no cap una unificació que deixaria sense estat a tots els
prínceps alemanys i en el que la més gran influència seria exercida per l'estat
que aleshores era el més fort: Àustria. No obstant, es crea una confederació
d'estats, la Confederació Germànica, amb un poder molt petit i amb una
assemblea amb seu a Frankfurt, que es convertirà en el principal fòrum contrari
a les idees liberals.
Però si, en general, la noblesa estava en contra de la unificació, la burgesia
sí que la desitjava. Tenia poderoses raons per això. Volia desenvolupar-se
econòmicament i la creació d'un Estat alemany possibilitava l'existència d'un
immens mercat en el que augmentaria encara més el seu poder econòmic. Per
aquesta raó, a la vista de la impossibilitat de la unió política, la burgesia
buscarà la unió econòmica i recolzarà les idees liberals i unificadores
promogudes en les festes de Wartburg (1817) i Hambach (1832). La unificació
econòmica es farà realitat, finalment, gràcies al Zollverein (unió duanera),
que es va realitzar l'any 1834 amb 18 estat, encapçalats per Prússia.
L'oposició de la noblesa no era l'únic obstacle amb que va topar des del
principi el projecte d'unificació alemanya. Dels 41 estats que formaven inicialment
la Confederació Germànica hi havia dos que destacaven per la seva potència
econòmica, per la seva població i per la seva extensió geogràfica: Àustria i
Prússia. L'emperador d'Àustria era, alhora, el cap de la Confederació, segons
l'acord del Congrés de Viena. Prússia s'oposava a la unificació alemanya perquè
tenia por que gires a l'entorn d'Àustria. Àustria també recelava de Prússia.
En aquesta situació s'arriba a l'any 1848 i, en aquest any, al igual que a
França, triomfen ràpidament les idees liberals a tota Alemanya. La revolució s’estén
i tant el canceller austríac, Metternich, com el rei de Prússia, es veuen
obligats a fugir de les seves respectives capitals. S'elegeixen delegats
democràticament per al Parlament de Frankfurt, que es converteix en el portaveu
de la burgesia. Però la por al moviment obrer i la falta d'un projecte polític
clar per part de la burgesia provocarà el fracàs de la revolució. L'oferiment
de la corona alemanya al rei de Prússia per part del Parlament significarà el
final de la revolució i marcarà un important canvi de tàctica en la burgesia
alemanya. El rei de Prússia, finalment, declinarà l'oferiment, ja que considera
il·legítim a un Parlament elegit democràticament.
El procés d'adhessió al Zollverein (1828-1867).
Després de la revolució de 1848
la burgesia canvia de bàndol. Abandona als sectors obrers i camperols i passa a
recolzar a la noblesa. Ja estava clar que, si es realitzava una unificació,
aquesta es faria sota la batuta dels prínceps i no es considerava viable fer-la
al marge d'ells. La rivalitat entre Prússia i Àustria dóna lloc, llavors, a dos
projectes de futura Alemanya:
Per un costat, Prússia defensa l’exclusió d'Àustria del projecte. Addueix que
la incorporació austríaca a Alemanya comportaria la incorporació de gran
quantitat d'habitants no alemanys (txecs, eslovacs, croats, eslovens,
hongaresos, rumans, polonesos, rutenis...). Aquest projecte va rebre el nom de Kleindeutsch.
Àustria, no obstant, argumenta que no és lògica la creació d'un Estat alemany
que no incorpori a tots els alemanys, inclosos els austríacs. És l'anomenat
projecte Großdeutsch.
En el fons, només s'amaga el desig de preponderància d'un i l'altre Estat i la
situació només es resoldrà després de dues guerres.
La unificació (1864-1871).
La primera guerra serà
l'austro-prussiana (1866). Amb l'excusa d'una disputa sobre els ducats de
Schleswig i Holstein, Prússia va desplaçar a Àustria de la unificació. En la
segona guerra, contra França (1870), Prússia va derrotar a França, el gran
enemic de la unificació alemanya degut a qüestions d'hegemonia
político-econòmica. Després d'aquestes guerres la unificació alemanya és
signada a Versalles (1871) i el rei de Prússia és coronat emperador del II
Reich alemany.
|
|
|
|
|
|
Klemens Lothar Wenzel Von Metternich. Canceller d'Àustria (1815-1848).
|
Frederic Guillem IV. Rei de Prússia (1840-1861).
|
Guillem I. Rei de Prússia (1861-1888) i emperador d'Alemanya (1871-1888).
|
Otto von Bismarck. Canceller de Prússia (1862-1871) i Alemanya (1871-1890).
|
Guillem II. Emperador d'Alemanya i rei de Prússia (1888-1918).
|
L'estat que finalment realitza la
unificació és Prússia i això marcarà profundament al nou Estat alemany. Les
reformes dels monarques il·lustrats del segle XVIII a Prússia van buscar
integrar a la noblesa en l'exèrcit i l'administració. La noblesa va deixar de
ser un simple sector improductiu per convertir-se en una classe que va buscar
augmentar els seus beneficis mitjançant l'explotació de les seves terres.
D'aquesta manera, la noblesa prussiana va jugar el paper que la burgesia va
realitzar en altres països, però amb una ideologia política totalment reaccionària.
Aquesta és la situació de Prússia l'any 1871.
Organització política.
Encara que formalment l'Imperi Alemany és un Estat constitucional, en la
realitat la política alemanya està en mans de l'emperador (Kaiser), que
delega la seva autoritat en el canceller (Kanzler). El poder legislatiu
estava compost per dues cambres: el Reichstag o Parlament, escollit per
sufragi universal, i el Bundesrat o Consell Federal, que representava
als Estats i els representants del qual eren escollits pels prínceps, que
mantenien part del seu poder. Qualsevol llei aprovada al Parlament havia de ser
revisada i aplicada, si ho considerava oportú, pel Consell Federal, la qual
cosa desvirtuava en molts casos la seva aplicació. A més, havia de ser signada
pel canceller i l'emperador per la seva posada en pràctica. L'executiu el
formava el Govern, que en realitat no pot ser anomenat així, donat que no era
responsable davant ningú. El Govern era nomenat pel canceller. L'exèrcit,
dirigit per la noblesa i hereu de la tradició prussiana, estava sota les ordres
directes de l'emperador. L'exèrcit tindrà gran importància en la vida política
alemanya.
Com veiem, l'estat alemany estava gairebé totalment dominat per la noblesa. La
burgesia només va aconseguir arrencar d'ella l'existència del Parlament. Era
una fita petita, però important, que a Bismarck, el canceller de ferro,
li va costar molt de digerir. A canvi, la burgesia va aconseguir que la noblesa
li deixés el camp lliure en el pla econòmic.
Els enemics de l'estat.
Però per garantir una certa coherència en la seva política absolutista, l'Estat
alemany necessitava una sèrie d'enemics (reichsfande), reals o ficticis,
que unissin al poble en la seva contra. Fora d'Alemanya els enemics van ser
Rússia i, sobretot, França. Però els principals 'enemics' els van trobar a
dins: l'església catòlica, la socialdemocràcia i les minories nacionals.
La principal organització catòlica alemanya era el Zentrum. Contra ell
el canceller Bismarck va organitzar la kulturkampf (lluita per la
cultura). Però Bismarck no va trigar en adonar-se que l'església catòlica era
molt conservadora i li convenia més tenir al Zentrum com a aliat que com
a oponent i molt aviat va donar per acabada la kulturkampf. No obstant
això, a la societat alemanya sempre li va quedar la impressió que els catòlics
eren menys alemanys. Contra la socialdemocràcia, no obstant, Bismarck no
tenia dubtes. L'any 1878 es posen en vigor les Sozialistengesetzen
(lleis contra la socialdemocràcia). Però donada la ineficàcia d'aquestes (el
SPD augmenta enormement el seu nombre de vots) Bismarck es decideix a respondre
a les demandes dels obrers (per exemple, amb la institució de la Seguretat
Social), intentant donar la impressió al poble que el progrés sempre ve von
oben (des de dalt). Això va contribuir a debilitar l'esperit democràtic del
poble alemany.
Un altre dels blancs dels atacs de la política bismarckiana van ser les
minories nacionals i, especialment, els polonesos. Els governs alemanys posaran
en pràctica una política de persecució als polonesos mitjançant diverses
disposicions, com la llei d'inspecció escolar, l'expulsió dels polonesos de
nacionalitat russa, o la llei de colonització, que intentaran diluir la seva
personalitat com a poble, però que només aconseguiran augmentar en gran mesura
l'odi entre alemanys i polonesos.
L'Imperialisme.
Lligada a la lluita contra els marxistes sorgeix entre la intel·lectualitat
alemanya (Ernst von Weber) la idea de que una de les maneres de desviar el
problema social i econòmic d'Alemanya és mitjançant l'exportació de ma d'obra a
l'exterior. Per aconseguir aquest fi, proposen la creació de colònies, que
possibilitarien el desenvolupament econòmic d'Alemanya i augmentarien la seva
grandesa. Entra llavors, a Alemanya, una febre colonitzadora que no es limita a
zones extraeuropees, sinó que també projecta l'expansió cap a Europa de l'est (Drang
nach osten).
Alemanya abans de la I Guerra Mundial (1914).
Tots els elements
que acabem de citar (autoritarisme, preeminència de l'exèrcit en la societat,
cerca d'enemics exteriors i interiors, desig de creació d'un imperi),
procedents en gran mesura de la tradició prussiana, van donar lloc, ja durant
els anys 80 del segle XIX, a la creació d'una sèrie de societats
pangermàniques: Deutscher Ostermarkenverein, Flotten-verein, Kolonialverein,
Alldeutscher Verband... Aquestes associacions tenen un important
component burgès i responen a l'increment del poder de la burgesia. Aquesta
burgesia s'ha tornat fortament nacionalista i retreu a la noblesa la seva falta
de nacionalisme. Es basen en una suposada superioritat alemanya en el camp
cultural, cultura que volen estendre especialment per Europa central (Mitteleuropa).
Els seus principals enemics són els polonesos, que insisteixen en parlar una
llengua diferent, en mantenir una cultura suposadament inferior i que, a més,
són catòlics.
Tot això es veu recolzat per un ideari polític-filosòfic els principals puntals
del qual seran Nietzsche (amb la seva teoria del superhome), Joseph Arthur
Gobineau, Carl Peters, Ernst Hasse, Adolf Lehr, Stewart Chamberlain...
Sota aquest ideari, amb el recolzament del Govern alemany, es realitzen
diversos projectes d'expansió a llarg termini que inclouen el domini d'Europa
central (des dels països bàltics fins a Bèlgica i Holanda, amb Polònia,
Àustria, Bohèmia-Moràvia, Croàcia, etc.) i un control indirecte de gran part de
la resta d'Europa, especialment oriental. Igualment els projectes preveuen una
expansió important fora d'Europa. Per la realització d'aquest projectes, es
pensava que era necessària una guerra que permetés l'expansió i l'hegemonia
d'Alemanya. És per això que l'any 1914 Alemanya es trobava disposada per una
guerra que va ser rebuda amb il·lusió i esperança.
Com pot comprovar-se, tots els elements que caracteritzen al nazisme es troben
ja a l'Alemanya dels anys 80 del segle XIX. No obstant, la I guerra mundial
serà una derrota de l'Imperi Alemany, i els projectes expansionistes sofriran
un dur revés. Per què es produeix, llavors, la pujada del pangermanisme, sota
la imatge del nazisme, als anys 30?
En primer lloc, a Alemanya no es veia clar que ells haguessin perdut la guerra.
Encara que Alemanya retrocedia durant l'any 1918 en tots els fronts,
l'armistici es va produir abans que cap soldat estranger trepitgés territori
alemany. Per tant, es van veure com a excessivament dures les concessions que
va haver de fer Alemanya als països vencedors després de la guerra. Aquest punt
de vista li va aliar amb altres països descontents amb el final de la I guerra
mundial.
A tot això hem de sumar que la crisi de 1929 també va tenir efectes importants
a Alemanya, i l'existència d'una República, que era vista com una imposició
exterior.
Però a aquestes raons, més o menys conjunturals, hem de sumar altres més
profundes. Tant el reformisme dels reis prussians del segle XVIII com les
concessions als obrers van fer que dins la classe obrera hi hagués un pensament
generalitzat que el progrés venia dels partits totalitaris, tal com volia
Bismarck. Això va fer que tinguessin poca consciència democràtica i que veiessin
amb indiferència al Govern de Weimar. Per una altre costat, seguia vigent
l'ultranacionalisme, el racisme (ara personificat en els jueus) i el
militarisme heretat de Prússia. Només necessitaven un líder que els 'guiés' cap
al domini del món, i aquest líder va ser Hitler.
Sabadell, 1990
Els mapes s'han trobat en aquesta pàgina
by JL